La Núria estava ajupida contra un cantó. Els seus braços agafaven les seues
canelles buscant un poc més de protecció. No recordava com havia arribat fins
aquella cel·la. Amb prou feines recordava que havia estat fent abans del moment
en que tot va començar a anar malament. Creia en la possibilitat de que
l'haguessin drogada.
Cada hora una finestra menuda i rectangular s'obria en la porta de metall de la
cel·la i deixava veure uns ulls i un nas tapat amb una mascara blanca de paper. Els
ulls l'observaven i de tant en tant feien una passada cap a un lateral alhora que
s'escoltaven unes veus que xiuxiuejaven, com si estiguessin comentant alguna
cosa darrere d'aquella porta massissa. Es tancava la finestra d'un colp sec i es
repetia el procés fins la pròxima hora.
La Núria en cada encontre se sentia més aterrada. Intentava empényer-se cada
volta més contra aquelles dos parets. Què vol esta gent? Em trauran els òrgans?
Em mataran? Què!? Cap d'aquelles preguntes conduïen a una resposta racional,
només a la desesperació, la incertesa, i de nou, el terror.
Després d'una estona se n'adonà que el cicle s'havia trencat. Feia molt de temps
que no s'obria la finestra per observar-la.
De a poc a poc va anar calmant-se, però el respir li durà poc, ja que nous
pensaments començaren a assetjar-la. Per què aquella gent l'havien deixat de
visitar? La deixarien allí tancada? Què seria d'ella ara?. El pànic. S'alçà d'un bot.
Colpejà la porta metàl·lica amb totes les seues forces. Cridà, cridà com no ho havia
fet mai. En eixe instant hagués preferit que li traguessin els òrgans a quedar-se allí
tancada. Per què no els havia dit res? Per què no havia tractat de comunicar-se
amb ells?
No hay comentarios:
Publicar un comentario